El remot origen del que avui és Jacarilla es pot rastrejar fins al segle IV abans de Crist, quan en aquest indret es localitzava un assentament ibèric. Per aquelles dates llunyanes, aquesta zona del Baix Segura del Segura presentava unes condicions orogràfiques diferents de les actuals; Jacarilla era a la riba d’una immensa maresma alimentada per al·luvions del Vinalopó i del Segura i que s’estenia fins al mar Mediterrani.
DE SAKARISKERA A JACARILLA
Es té notícia, per unes inscripcions trobades el 1921 a la Serreta d’Alcoi, que per aquells temps es va produir un nodrit pelegrinatge des de diferents llocs fins a un centre espiritual per fer ofrenes a la deessa de la fertilitat. A la planxa de plom trobada hi ha una relació que detalla la procedència de cada grup d’aquella gent, i l’últim a aparèixer és Sakariskera, que venia a significar «el lloc on s’atura el riu de sorra». El topònim evolucionarà a Xacariella, Hacarilla i, finalment, a Jacarilla.
Com en tots els casos de topònims d’origen incert, també per a Jacarilla es defensen teories etimològiques diverses, però l’anterior és la que es remunta a un passat més remot.
DE LA RECONQUISTA ALS NOSTRES DIES
Passat el temps i reconquerit el lloc als moros, la família Togores, segons recull el Llibre del Repartiments del Rei Jaume I d’Aragó, exercirà el seu domini indivís durant segles. Al XVII s’independitza d’Oriola, i al XIX, sent Francisco Sandoval Melgares, el propietari del terreny, obté la seva separació de Bigastre.
El 1947, l’hereu del Marquès va parcel·lar i va vendre proporcionalment a 240 veïns de Jacarilla aquestes terres que ells mateixos feien com a parcers, igual que havien fet sempre els seus avantpassats. Després de pagar set milions i mig de pessetes desapareix a mitjans del segle XX aquest vestigi de dependència gairebé feudal d’arrels medievals.
El 1899, en morir l’últim senyor de Jacarilla es va dividir tot el territori en parts iguals entre els seus quatre fills. El 1915, un dels hereus va vendre les seves propietats (prop de 850 hectàrees de terreny entre les quals estava enclavat el poble) al Marquès de Fontana, qui havia quedat enamorat per la bellesa del paratge natural conegut com «Vereda de les Palmeres», per un muntant del voltant del milió de pessetes.
